ART PALEOCRISTIÀ
S'anomena art paleocristià a l'estil d'art que es desenvolupa durant els sis primers segles de la nostra era, des de l'aparició del cristianisme, durant la dominació romana, fins a la invasió dels pobles bàrbars, encara que a Orient té la seva continuació, després de l'escissió del Imperi, en l'anomenat art bizantí. És un art simbòlic.
Els primers cristians van utilitzar les mateixes formes artístiques que les de la cultura romana pagana en la qual evolucionaven: frescs, mosaics, escultures, i miniatures. En les seves realitzacions, els primers cristians no només van utilitzar les formes artístiques romanes de l'Antiguitat, sinó també l'estil romà clàssic tardà, present en els primers frescs cristians, com a les de les catacumbes de Roma.
La història de l'art paleocristià comprèn dues fases diferents, separades per l'edicte de Milà de 313, que autoritza la llibertat de culte a l'Imperi. Així, abans de 313, l'art és essencialment simbòlic i amagat; després de 313, es manifesta més explícitament i més lliurement per finalment fer-se un art vinculat a l'Estat amb Teodosi I que farà del catolicisme la religió d'Estat.
Lític significa pedra, i l'art paleocristià vol dir l'inici dels cristians.
Floreix principalment en el baix imperi romà, encara que els seus temes i fonts d'inspiració s'han de buscar en el cristianisme.
L'art cristià antic té dos períodes: un de previ a la cristianització de l'imperi i un altre de posterior, quan l'Església es va transformar en una de les bases de Roma.
L'art paleocristià de la primera fase es va cultivar una simbologia que, en gran part, trencava amb la tradició anterior. El monograma de Jesucrist, el tema del bon pastor, els símbols del colom, el cérvol o el paó, van ser els més freqüents.
Les pintures amb cicles iconogràfics bíblics apareixen per primera vegada a les parets de les catacumbes i a les basíliques paleocristianes.
- L'art Paleocristià a Espanya:
L'art paleocristià constitueix l'etapa final de la influència romana. El canvi cultural que s'opera durant els segles II a l'IV va tenir a la Península poca vigència, ja que les invasions dels pobles germànics s'inicien en l'any 409. Malgrat això, i cada vegada més, han aparegut abundants testimonis de la vitalitat del art paleocristià hispà.
En arquitectura cal citar les cases patrícies de Mèrida i Fraga, adequades al culte, a Empúries, una basílica d'una nau, en Sant Pere Alcántara, a Màlaga una basílica amb dos absis contraposats, ia Lugo l'església subterrània de planta basilical de Santa Eulàlia de Volta.
Edificis funeraris els hi ha a La Alberca, a Múrcia i sobretot el mausoleu de dues càmeres cobertes per cúpules en Centcelles (Tarragona).
- Catacumbes:
Fins a l'any 313, l'art escultòric dels cristians es va centrar en l'excavació de les catacumbes i el reforçament de les seves estructures. Aquestes eren cementiris romans, excavats, al principi, als jardins d'algunes cases de patrícies cristians, com les de Domitila i Priscila a Roma.
La primera vegada que es va aplicar el terme catacumba és a la de Sant Sebastià a Roma, Itàlia El cementiri o catacumba (on es trobaven els cossos sense vida) s'organitza en diverses parts: estretes galeries (ambulacrum) amb nínxols longitudinals (loculi) en les parets per a l'enterrament dels cadàvers.
Entre les catacumbes més importants, a més de les ja citades, destaquen les de Sant Calixte a Santa Maria de Trastevere, Santa Constanza i Santa Agnès en Sant'Agnese in Agone, totes elles a Roma, encara que també n'hi va haver a Nàpols, Alexandria i Àsia menor.
- Escultura:
L'escultura de l'època es troba especialment representada pels sarcòfags decorats amb temes del Crismó, estrígilos, escenes bíbliques i representacions al·legòriques. Entre ells es destaquen el de Leocadius a Tarragona i el de Santa Engracia a Saragossa. També es conserven algunes estàtues exemptes, com diverses amb el tema del Bon Pastor, laudes sepulcrals i mosaics que per la seva tècnica i sentit del color segueixen els models romans.
ART MUSULMÀ
Els cristians sota domini musulmà d'Al·Andalus van cultivar un art molt original, que pels volts del segle X va gaudir de la seva màxima esplendor: és l'anomenat art mossàrab.
L'estètica mossàrab va consagrar-se principalment en les miniatures que guarnien els llibres sagrats. És art cristià amb influència musulmana (àrab).
- Art Mossàrab:
L'art mossàrab es refereix a l'art desenvolupat pels cristians hispànics que van viure en territori musulmà en el període que abasta des de la invasió musulmana fins a finals del segle XI conservant la seva religió i una certa autonomia eclesiàstica i judicial. Quan les condicions de vida a la Al-Andalus musulmana es van anar fent menys suportables i, per contra, els regnes cristians del nord de la península iniciaven una expansió necessitada de contingents humans que colonitzaren les terres conquistades, alguns d'aquells mossàrabs van optar per emigrar cap als territoris que se'ls oferien. A la seva cultura hispanogoda se li van anar superposant elements de la musulmana i és de suposar que aportessin als recents regnes cristians elements innovadors en tots els àmbits. El que no resulta raonable és que se'ls atribueixi tota la iniciativa artística duta a terme en els regnes del nord durant el segle X.
- Art Islàmic:
Per art islàmic es coneix l'estil artístic desenvolupat en la cultura generada per la religió islàmica.
L'art islàmic té una certa unitat estilística, a causa del desplaçament dels artistes, comerciants, mecenes i obrers.
En arquitectura, van crear edificis amb funcions específiques tals com mesquites i madrasses, seguint el mateix patró bàsic, encara que amb diferents formes.
- Caracterització:
Per designar-també s'aplica incorrectament el terme art àrab. Aquest error procedeix d'una utilització inexacta del seu significat, ja que de les dues accepcions del terme àrab, una és geogràfica, aplicable als naturals d'Aràbia, mentre que l'altra és lingüística, referida als que parlen la llengua àrab. L'art musulmà o art islàmic de la península ibèrica rep la denominació d'art hispanomusulmà.
- Art i Religió:
Les religions han jugat un paper important en el desenvolupament de l'art islàmic, que sovint s'ha utilitzat amb fins sagrats. Es pensa, per descomptat, en la religió musulmana. No obstant això, el món islàmic no va tenir una majoria musulmana fins al segle XIII i altres creences també han tingut un paper important en l'islam. El cristianisme, particularment, en una àrea que va des d'Egipte fins a l'actual Turquía. El zoroastrisme, especialment en el món aniraní. L'hinduisme i el budisme en el món indi i el animisme en tot el Magrib.
ART ROMÀNIC
Es va desenvolupar a l'Europa Occidental del segle XI al XIII. L'estil fou molt funcional i auster, utilitzant sobretot pedra trencada. A la nau, s'aplica la volta de canó. A finals del segle XI, s'hi produeixen canvis importants com realitzacions de pedra polída, portals, capitells... Al segle XII es quan es fan grans obres de campanars o claustres.
Les esglèsies són de pedra i les imatges senzilles.
- Pintura i escultura:
Algunes característiques de la pintura i escultura romànica són les figures antinaturals, esquemàtiques i hieràtiques; cossos desproporcionats, manca total de perspectiva; i personatges superposats, estàtics, frontals i perfectament simètrics. Aquestes característiques amaguen al darrere un complex llenguatge iconogràfic, comprensible en el context de la societat i les creences de l'alta edat mitjana.
El Crist crucificat apareix serè i sense dolor, impassible al turment; el Déu pintat als absis és sobrenatural, jutge de les accions humanes i sobirà universal; Maria com a Tron de la Saviesa s'equipara amb la institució de l'església, mitjancera entre Déu i les persones. Els ulls i les mans humans, allò considerat més espiritual, adquireixen dimensions desproporcionades... Aquest antinaturalisme és intencionat i representa la realitat veritable i transcendent de Déu, enfront del món natural, només aparença imperfecta d'allò que és diví (neoplatonisme).
ART GÒTIC
Descriu un estil arquitectònic i decoratiu predominant a Europa entre el segle XII i el segle XV que es caracteritza pel fet que, si bé sol ser molt ornamental i amb detalls molt treballats i realistes, no utilitza un esquema de representació general.
La caracteristica més important és la llum, grans esglèsies, catedrals elevades cap al cel.
Descriu un estil arquitectònic i decoratiu predominant a Europa entre el segle XII i el segle XV que es caracteritza pel fet que, si bé sol ser molt ornamental i amb detalls molt treballats i realistes, no utilitza un esquema de representació general.
- Caracteristiques:
Parets altes i esveltes. Edificis amb molta decoració. Molts Vitralls. Arcs apuntats. Diversos pisos. Pintures obscures. Moltes escultures molt semblants als humans. El sostre es cobreix amb voltes de creueria. L'interior és lluminós i colorista. Els murs ja no s'utilitzen per aguantar el pes de l'edifici. Les voltes de creueria descansen sobre pilars rodejats de columnes.
ART QUATTROCENTO
El Quattrocento és un dels períodes del panorama artístic europeu. Se situa al llarg del tot el segle XV i és la primera fase del moviment conegut com 'renaixement'.
El renaixement va significar una nova visió del món, de la humanitat i de l'art.
- Origen:
Els Mèdici, dinastia de mecenes i col·leccionistes, permeten el desenvolupament del Renaixement des de la ciutat de Florència amb la seva riquesa i el seu poder.
Amb la Caiguda de Constantinoble, savis i artistes bizantins fugen dels turcs otomans i viatgen cap a Itàlia per instal·lar-se en les riques ciutats estat com Florència o la "Sereníssima República de Venècia". També s'inclouen els Estats Pontificis en aquesta dinàmica. Cada potestat paga per obres de belles arts amb temes religiosos primordialment.
L'acumulació de riqueses en els burgs italians al llarg de l'edat mitjana a causa de la situació privilegiada de la península Itàlica per a les rutes comercials del Mediterrani va possibilitar una abundància de diners i d'informació cultural.
En aquesta abundància està l'origen de tot un moviment a favor de les arts a la "bota" italiana. Els papes financen també l'embelliment de la ciutat del Vaticà per sobre de la ciutat dels emperadors romans: volta de la capella Sixtina.
Com a part d'aquest procés, els tallers de mestres ensenyen a nombrosos deixebles; els deixebles de vegades pinten les seves cares (vegeu el Bacco de Caravaggio).
Michelangelo Merisi, més conegut com el "Caravaggio", és posterior al Quattrocento.
ART BARROC
Durant el barroc l'art es torna exuberant. Les formes curvilínies i els daurats omplen de riquesa les esglésies. L'art espectacular del barroc recdordava la gran òpera del moment.
- Època Barroca:
Històricament, el barroc té l'origen en la segona meitat del segle XVI, en un moment de profunda crisi econòmica, política, social i cultural. Enmig de la crisi, però, s'inicià un procés de transformació:
En l'àmbit de l'Església catòlica, es produí la Contrareforma, iniciada amb el Concili de Trent (1545-63).
El triomf de la ciència nova (Galileu, Kepler, Descartes, Newton, Bacon...) significà l'esfondrament complet de la filosofia i de la ciència aristotèliques. Els reis van començar a pagar no sols als artistes sinó als científics, per la qual cosa els artistes havien de competir amb ells. La ciència no sols es considerava superior a la religió i la filosofia, sinó que va néixer la física i els ràpids avenços tecnològics (telescopi, microscopi, termòmetre, baròmetre, regla de càlcul, etc.) contribuïen a enriquir els estats.
ART CONTEMPORANI
És una expressió que s'empra normalment per designar les obres d'art oreades a partir de 1960. Sense perdre el seu caràcter històric, revesteix un caràcter estètic. Aquest caràcter es fa polèmic, ja que els crítics no disposen de la perspectiva que aporta el temps per analitzar les obres com un historiador de l'art.
- Història:
La història de l'art contemporani és una disciplina relativament jove i la importància que hi tenen les exposicions s'ha considerat secundària fins a dates molt recents. Ha estat la inflació del comissariat, la professió que s'encarrega precisament d'inventar exposicions, el que ha provocat, des de la seva investigació disciplinària, un augment de l'interès per descobrir, arxivar i difondre la forma com aquestes exposicions s'han materialitzat al llarg de la història recent de la pràctica expositiva. Una de les tasques bàsiques del present, mentre encara disposem d'una memòria oral de les exposicions, consisteix a recuperar els contextos de les sales on es van produir mostres avui històriques, a més de reflexionar sobre els diversos enfocaments amb què van construir la narrativa de les seves programacions i entendre els modes específics de muntatge de cada moment, les maneres d'incorporar els gustos i les modes que han anat adquirint, les estratègies de presentació pública i els models de comunicació amb els seus públics.
